INFANTS I
CREATIVITAT
.JPG)
Darrerament, sembla
que la creativitat esdevingui la gran assignatura pendent de l’educació, és
cert. A més, sabem que les màquines han assolit nivells de perfecció
insospitats i ens adonem que, en l’únic
factor en què mai ens podran superar o substituir és en la creativitat. Per
tant, qualsevol que vulgui sobreviure en aquest món o en el del futur, li
caldrà ser creatiu.
Si sabem això,
evidentment, voldrem que els infants esdevinguin creatius!
L’infant és creatiu
per naturalesa, això està més que demostrat i, poc a poc, a mida que creix i se
l’educa (al menys, fins ara) va deixant de ser-ho. Només alguns adults,
privilegiats, aconsegueixen seguir sent-ho. El gran debat és: Com educar per
mantenir i, en el millor dels casos, fomentar la creativitat dels infants?
A la nostra escola
bressol ens hem proposat treballar més a fons alguns dels fonaments de la
creativitat que neixen als 0-3 anys:
L’esforç
Des del moment que
naixem comencem a prendre partit davant de les eventualitats de la vida.
Podríem dir que la creativitat és com un múscul que li cal exercici per a
desenvolupar-lo. Una de les grans assignatures que cal treballar és l’esforç:
si els donem tot el que necessiten abans de demanar-ho, no els permetem cercar
les pròpies solucions.
Imaginem-nos un
infant de mesos que està aprenent a voltejar cap a un costat i l’altre. Hem de
saber molt bé on posar la joguina que vol agafar, quan cal poder tocar-la i
quan posar-la una mica més apartada per aconseguir el següent pas. Sovint, i
ara parlo com a mare, ens fa patir molt veure com els nostre fills s’han
d’esforçar i caiem en l’error de confondre esforç amb sacrifici.
Deixar-los
cercar solucions
Qui no ha viscut un
dia de platja: asseiem la criatura a la sorra amb una pala un rasclet i una
galledeta al seu costat, tot ben a prop perquè pugui jugar bé.
A l’escola bressol
ens cal pensar cada acció que ha de dur a terme la mestra. Com permetre a
l’infant treure’n més profit. Al Lligabosc, cada tardor omplim un espai de
fulles seques. Els primers dies els infants treballen la seva mobilitat
corporal, poc a poc cerquen què més fer i comencen a fer camins i a voler fer
muntanyes més grans de fulles. La mestra, que va observant el procés, incorpora
pales i senalles. On? Tot ho deixa al costat de la porta, el punt més apartat
d’on passa l’acció. Alguns infants agafen pales i intenten portar fulles cap a
les senalles. Imagineu-vos-ho. La majoria són fulles de plataner, quan la pala
arriba a la senalla, està buida! Després de diferents intents (cercar solucions
i per tant, activar la creativitat) a un infant se li encén la bombeta i va a
cercar la senalla, i l’apropa al munt de fulles. Aquest pas evolutiu no es pot
ensenyar; hem de permetre que cada infant descobreixi les possibilitats; així permetrem que treballi la seva
creativitat.
Crear
el clima idoni
Sense presses,
mirar de poder partir el grup en grups més reduïts (aprofitant quan tenim un
suport), transmetent tranquil·litat, deixant el temps necessari per a cadascú.
Posant els reptes assumibles però no fàcils.
Al 0-3, una de les
maneres per poder començar a despertar la creativitat és treballant la plàstica
en dues (pintura i/o altres materials)[i] o
en tres dimensions (amb materials/objectes adequats). Mitjançant la repetició
d’aquesta pràctica, treballant periòdicament, els guiem a trobar el seu propi
camí. L’experimentació els pot permetre entendre el procés creatiu i
emmagatzemar-ho com a metodologia vital davant de qualsevol eventualitat.
L’actuació del/a
mestre/a és importantíssima: cal crear un clima de confiança, on l’adult no prengui partit. No cal anar dient
'molt bé!'. És molt més motivador un
somriure, que indica que “vas bé, segueix”. Aquesta seria l’actitud correcta.
Els 'molt bé!' sovint actuen, no només sobre qui van adreçats sinó que la resta
de companys els condiciona a copiar l’actitud, l’acció o l’obra del que rep el
'molt bé!'.
Tant la recompensa (premis i qualificacions) com la
censura o el càstig inhibeixen l’impuls creatiu. La inseguretat per la por a
equivocar-se, un exagerat desig d’èxit o un perfeccionisme desmesurat, també
inhibeixen la creativitat.
La informació
En nom de la
creativitat no tot és vàlid. No només
es tracta d’anar provant i experimentant. Abans de començar qualsevol
intervenció, l’infant inventa un camí, cerca fer el que d’antuvi imagina, i ho
basa en la informació que en té, i si li permetem repetir l’acció, hi podrà
afegir la gran aportació de l’experiència. Això és el que passa en tot procés
creatiu. La diferència més gran entre adults i infants és la informació
acumulada de què disposa cadascú. La
informació la traiem de tot el que ens envolta: el bombardeig constat d’imatges
ens marca quins són els criteris de l’estètica, de l’ordre, de l’equilibri dins
l’espai, de la forma, del color, etc.
L’escola bressol hi
juga un gran paper: amb les nostres decoracions, amb les nostres propostes
didàctiques, ... estem marcant una línia, una estètica. Posem com a exemple el
passadís: no és el mateix decorar-lo, per posar dos opcions ben dispars, amb
dibuixos d’animalets tipus Disney o amb quadres de Miró, Kandinsky, etc. El que fem marca un camí estètic que no ens
podem permetre de no “controlar”.
Sabem que els
infants aprenen imitant. Els estem donant un model creatiu? Som creatius
els/les mestres? Quina informació els estem transmetent?
Com a adults podem
ser creatius en qualsevol dels nostres actes i actituds en vers la classe (com
decorar i organitzar-la, com presentar els materials, com explicar contes,
etc.).
Amb les nostres
accions i propostes els marquem, conscient o inconscientment, un model a seguir
i, d’antuvi, els modelem la sensibilitat.
La
metodologia
Cada vegada que
pengem un treball fet pels alumnes per mostrar-lo a les famílies, cal tenir-hi
una cura especial.
Imaginem dues
situacions paral·leles: uns alumnes han pintat amb temperes damunt d'un tros de
paper Kraft blanc. La mestra, tal qual l’ha tallat el penja al passadís. Uns
altres alumnes han pintat també amb temperes, però la seva mestra ha triat un
paper Kraft de color blau marí, damunt hi han pintat amb colors freds: blanc
gris, blau clar, lila, etc. (estan treballant les sensacions de l’hivern). Un
cop sec, la mestra plega les vores endins de manera que quedi polida la vora i
amb una forma i contorn atraients. Després, observa detalladament la composició
i en cerca l’equilibri de com ha d'anar penjat: la taca de color més intens, a
baix a la dreta (Kandinski- La teoria del color i la forma). A més, cerca un
cartró més gran i en fa un marc on hi enganxa el resultat. Segurament, el comentari sempre positiu de la
família, serà en el primer cas: “Oh! Que bonic!”. En el segon, (us ho dic per
experiència diran: “Ostres! Això tan xulo ho
heu fet vosaltres?” L’infant, lector minuciós del llenguatge verbal i no
verbal, guardarà gelosament la imatge del que ha sorprès positivament el pare
i/o la mare.
Cada vegada que
mitjançant la presentació convertim els seus treballs en composicions
estètiques i, a més, arrenquem un reforç positiu de la família, estem gravant
amb foc una estètica i una sensibilitat basada en l’afany de millorar de
principi a fi. Sigui quin sigui el treball, cal partir d’una idea prèvia, una
elaboració acurada i una presentació escaient.
La
sensibilitat
El passadís
aparador de sensacions
Seguim posant
d’exemple el passadís (o l’entrada, o qualsevol zona de pas); sovint hi pengem
referències de l’estació de l'any. I tornem a tenir el mateix handicap:
per explicar la primavera hem d’omplir aquesta zona de margarides; o a
l’hivern, amb cristalls i ninots de neu? Crec que és molt més idoni
transmetre’ls sensacions. Jugar amb els colors i les formes sense utilitzar
imatges concretes. Revisar la pintura dels impressionistes sovint ens pot donar
idees de com treballar-ho. Els infants s’amaren de les sensacions, de la
claror/foscor. Entenen millor que els adults les sensacions que desperten els
colors i sense els nostres prejudicis, son capaços de sentir-se molt més atrets
que nosaltres per les obres d’art de tots els temps.
Al Lligabosc tenim
un llarg passadís i el convertim en un túnel d’emocions on els oferim un
acompanyament eteri; diàriament hi esdevé un fet màgic:
Els
adults, quan ens desplacem de casa a la feina, durant el trajecte i sense ni
adonar-nos-en, anem deixant el món-casa (He
de comprar formatge per als macarrons de demà'); i anem entrant al món-feina
('Ahir vaig deixar a mitges l’informe de...')i sense saber com, arribem a la feina
preparats pel que convingui.
Per
als infants, aquest procés és diferent. Ells segueixen en el món-casa fins a la
porta de l’escola bressol (al cap i a la fi, el cotxe és una continuïtat de casa). Per tant, de l’entrada de l’escola
fins a la porta de la classe, els cal fer aquest traspàs tan significatiu. Les
parets del passadís han de parlar, han de facilitar sensacions agradables, familiaritat; i oferir propostes a l’acompanyant adult per
fer referències positives a l’escola. Així, quan la comitiva familiar arriba
finalment a la porta de la classe, l’infant ja està preparat per trobar-hi la
seva mestra amb els braços oberts i llençar-s’hi.
Núria Saló Jubany
Directora de l’EBM El Lligabosc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada